AcampadaBCN maig 2011

A peu pla

El meu carrer te nom de sant guerrer i va des de la platja fins la verneda. Es ple de fabriques que a les dues deixen anar un xiulet cridaner i una marea d’homes i dones amb monos blaus o amb els seus vestits de diari comencen a pujar carrer a munt per anar a dinar als bars omplint la vorera de pujada. Al que està més aprop de casa es el bar de la Marina i el Quim i és on la mare m’envia amb un cubell de llautó a comprar un tros de gel per la nevera. A mi em fa molta vergonya d’entrar perquè sempre està ple d’homes que beuen i juguen a cartes o al domino d’amunt les seves taules blanques de marbre. Al racó hi ha l’herbolària i la casa de la Rosita i el Pepe. A la vorera que tanca el carrer viu la meva amiga Gloria, damunt de una carboneria i la meva amiga Rosa M, però amb aquesta els pares no volen que em faci perquè no lis agraden els seus pares i jo no se perquè, la seva mare es molt guapa i sempre va molt ben vestida (es modista i es fa ella els vestits) i pintada (potser sigui per això, perquè al pare no li agrada que la mare es pinti). Més avall hi ha el del Casimiro i a l’altre xanfra el bar del Miquel i la Teresina. Poc desprès s’omple de canalla que corrents es distribueixen per les diferents escoles del barri. L’avi Joan baixa a la carboneria, perquè l’avia s’ha quedat sense carbó d’alzina per encendre la cuina i allà xarra que xarraràs amb el senyor Miquel, que sempre m’espanta amb la seva cara negre i els seus ulls d’un blanc immaculat.

A la merceria de la Conxita i han cabdells de fils de mil colors: per cosir a maquina, per bordar, per fer ganxet… i cabdells de llana gruixuda per teixir bufandes i jerseis. També milers de botons, vetes amples i estretes, agulles per cosir a mà, agulles per cosir amb la maquina, agulles per bordar, agulles imperdibles, agulles de cap i agulles de fer mitja. A l’aparador te costureros de fusta folrats de tela, coixins per fer puntes de coixí, mocadors de senyora de senyor i de cadet, llisos, estampats amb flors i blancs amb sanefes de colors, bosses de pa i mantellines blanques i negres. Més avall tocant a la plaça de la Vila hi ha la farmàcia i el senyor Joan que és el sabater, el forn del Agustí i el colmado de l’Amadeu que fa competència al colmado del Pere que està una mica més amunt i que els diumenges el matí obra la botiga d’estranquis perquè les mestresses de casa que treballen tots els dies de la setmana puguin anar a comprar els queviures que s’han oblidat a la plaça del mercat.

A l’altre vorera està la lleteria amb l’estable al costat ple de vaques. També hi viu la Rosita la peixatera que te una parada al mercat, l’escola dels caganers -on van els fills petits dels treballadors i treballadores del carrer i dels seus voltants-, i els safareigs públics on les dones que no tenen safareig a casa van a fer la bogada i la fabrica que cada any per Nadal regala queviures (lots de Nadal) als seus treballadors que formen una gran  filera davant la portalada. Una mica més avall, a la plaça de la Vila, tal com el seu nom indica hi ha Ca la Vila o l’Ajuntament, però en aquells anys no era aquesta la seva funció. Hi havia una oficina de correus, un ambulatori, una guarnició de guàrdia urbana, uns calabossos i unes oficines de l’administració. Davant hi ha l’Escola Cases, en un edifici que a mi de petita em semblava un castell i on nomes podien entrar les nenes amb “recomanació” i just davant de l’escola una gran avinguda que li deien de Jose Antonio Primo de Ribera, sense asfaltar, de terra i matolls, perquè era la frontera entre el barri obrer i el barri industrial. Aquí començaven les grans fabriques tèxtils fins el Poblenou, tocant a mar i a ma dreta la Hispano Olivetti, una gran fàbrica on com ja deveu suposar es fabricaven les maquines d’escriure que omplien les oficines i despatxos de la ciutat, una fàbrica model en aquella època. Tenia unes instal.lacions per els seus treballadors úniques en aquella època: menjadors amb cuina pròpia, piscines, vestuaris, pista de tenis, uns jardins per gaudir de la vegetació amb el seu estanc ple de carpes dorades i una guarderia  per els fills i filles dels treballadors. I per acabar el recorregut per el meu carrer anirem fins la platja agafant La Catalana, un petit bus que fa el recorregut entre la plaça del mercat del Clot, travessa els Quatre Cantons i baixa per la Rambla de Poblenou fins el fina, al costat mateix del mur que separa les vies del tren que donen a la platja, però aquest ja no es el meu barri.

Esperant la Biblioteca

De nou la biblioteca de barri del Clot ha canviat d’ubicació.  I on estava abans? Dons en lloc perquè físicament encara no existeix.  La biblioteca és un equipament públic que formava part del Pla d’Equipaments 2003 aprovat per el Districte de Sant Martí i que la seva execució estava prevista per el 2010. Després de moltes reivindicacions veïnals es va aconseguir que s’aproves un lloc on ubicar-la –l’edifici ONA- que s’havia de construir a la zona de la plaça de les Glories, però sembla ser que ara anirà a l’edifici del nou Museu del Disseny HUB. I això perquè?. Dons de moment l’edifici ONA no es construirà i ara s’ha informat als veïns i veïnes que hi haurà un nou retard degut a la crisis i que quedara enllestit per la tardor del 2012. L’anunci del retard va coincidir amb la noticia de la nova ubicació. I jo em pregunto… una biblioteca que estarà fora del barri del Clot la podem considerar la biblioteca de barri que ens correspon?.

Discurso de Charles Chaplin en El Gran Dictador 1940 (Español)

Destruir o conservar el patrimoni?

Fa molts anys que l'Associació de Veïns del Clot-Camp de l'Arpa està demanat a les administracions que ens governen una residencia i un centre de dia per a gent gran en el nostre barri. El solar on tenia que anar (Concilio de Trento-Bilbao) va ser ocupat per apartaments assistits per a gent gran, el nou CAP, l'Escola d'Adults i el nou local per els Castellers de Barcelona. Va ser una lluita veïnal que es va perdre, ja que la reivindicació era la residencia i el centre de dia en lloc dels apartaments assistits. Es va seguir lluitan per buscar una nova reubicació. El lloc escollit fins ara és al costat del Centre Cultural La Farinera (en l'espai on actualment hi ha un parking). Entre unes coses i altres han passat aproximadament 10 anys i continuem sense la residencia ni el centre de dia perque segons ens diuen "la crisis" tambè afecta les arques municipals (segons per a que).
Avui he llegit aquest titular: L'antiga caserna de la Guàrdia Civil de Súria es reconverteix en residència i centre ocupacional. I això m'ha fet recapitular sobre l'antiga caserna de la Guàrdia Civil que hi havia en la frontere entre el nostre barri i el barri de Navas. I em pregunto si no s'havia pogut aprofitar l'edificació que hi havia per instal.lar la residencia i el centre de dia, que podia haver donat cobertura a les persones grans dels dos barris, en lloc d'estar marejant la perdiu en buscar solars i finançament. Ara hi ha un inmens solar on s'ubicaran (suposo) que habitatges, en una zona molt densa de població i amb cap equipament públic.
Crec que davant "la crisis" que estan patint els ajuntaments cal replentajar-se el conservar edificis i la seva posterior rehabilitació per fer aquells equipaments públics i socials que tanta falta tenen els nostres barris.

Dia Internacional de la Dona

El Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison realitza un taller anomenat La ciutat i les dones amb una ruta guiada que redescobreix el barri antic de Barcelona des d'una perspectiva femenina. El taller es basa en les investigacions de la historiadora Isabel Segura, autora de Guia de dones de Barcelona, Recorreguts històrics (Ajuntament de Barcelona 1995). La trobada se celebra l'últim dissabte de cada mes prèvia inscripció telefònica al CCDFB; la proxima està programada per el 27 de març.

Durant el trajecte, el passejant comprèn com el creixement de la ciutat més enllà de les muralles i el consegüent deteriorament de les condicions de salubritat van complicant la vida de les dones: eren elles las que s'encarregaven de portar aigua de les fonts per a la higiene i la cuina. També es descobreix que el 1789, l'any de la Revolució francesa, els carrers de Barcelona van viure un motí violent originat per la pujada dels preus del pa i que van ser les dones les que el van encapçalar.

El dia 8 de març, se celebra el Dia Internacional de la Dona i pot ser una bona manera de celebrar-lo fer aquest recorregut per coneixer una part de l'història de la ciutat. L'esdevenir del món

Ha MORT ANTONIO RABINAD

El passat 31 d'agost sortia publicada una ressenya en El Periodico, sobre la mort el dia 22 d'Antonio Rabinad (Barcelona 1927). Va marxar sense fer soroll i amb la mateixa modèstia amb que es va dedicar a escriure i a passar olímpicament d'aquest món literari que tan poc entenia i que tanta fobia li produïa. Rabinad pertanyia a l'anomenada Escola de Barcelona juntament amb escriptors com Gil de Biedma, Juan Marsé, Juan Garcia Hortelano i Carlos Barral, però ell mai es va identificar ni tan sols a equiparar. Tenia complex d'aneguet lleig: "sempre que llegia un afalac a un dels seus llibres pensava automaticament que estaven parlant d'un altre", va confessar en aquest mateix diari després de publicar la seva última novel.la, El hacedor de paginas el 2005.

El 1952 va escriure la seva primera novel.la, Los contactos furtivos, amb la que va obtenirel Premi Internacional de Novel.la i que va estar prohibit per la censura franquista. I no obstant, Rabinad, com Manuel Vazquez Moltalban -de quí era amic- o Juan Marsé, és un autor essencial per entendre la Barcelona mestissa de postguerra de la qual va formar part i que va deixar fixada en novel.les com l'emocionant El niño asombrado, de caracter autobiogràfic i que li va valer el 1967 el premi Ciutat de Barcelona, El hombre indigno (2000) i sobretot la que ha estat considerada per la critica la millor novel.la de la Barcelona de la guerra i la postguerra, Memento mori, que el va tornar a posar sota el focus als anys 80, per a incomoditat seva.

Fill d'un encarregat portuari d'origen aragonès que va morir durant la guerra civil -fet que va marcar tota la seva literatura-, Rabinad presumia de ser un proletari autodidacte que "escrivia per pura xamba", La seva geografia literaria se situava als barris que li semblaven més foscos, com el Clot i el Poblenou, ja que -solia dir -Marsé "s'havia quedat amb els més assolellats".

Un altre de les seves activitats, van ser els seus treballs com a guionista de cine al costat d'un altre dels seus amics i realitzador Vicente Aranda, per a qui va escriure Las crueles, Tiempo de silencio i amb José Luis Guarner, Libertarias, l'adaptació de la seva propia novel.la, La monja libertaria.

Rabinad amb la seva gorra i la seva barba blanca, era una presència habitual al Mercat de Sant Antoni, on els diumenges es dedicava a vendre, entre altres, els llibres que l'havien seduït en la infància mentre les tropes franquistes bombardejaven Barcelona. Encara que en els últims anys es veiés obligat a compartir espai amb la pirateria i el videojoc i tornés a sentir-se, una vegada més, un estrany.