A peu pla

El meu carrer te nom de sant guerrer i va des de la platja fins la verneda. Es ple de fabriques que a les dues deixen anar un xiulet cridaner i una marea d’homes i dones amb monos blaus o amb els seus vestits de diari comencen a pujar carrer a munt per anar a dinar als bars omplint la vorera de pujada. Al que està més aprop de casa es el bar de la Marina i el Quim i és on la mare m’envia amb un cubell de llautó a comprar un tros de gel per la nevera. A mi em fa molta vergonya d’entrar perquè sempre està ple d’homes que beuen i juguen a cartes o al domino d’amunt les seves taules blanques de marbre. Al racó hi ha l’herbolària i la casa de la Rosita i el Pepe. A la vorera que tanca el carrer viu la meva amiga Gloria, damunt de una carboneria i la meva amiga Rosa M, però amb aquesta els pares no volen que em faci perquè no lis agraden els seus pares i jo no se perquè, la seva mare es molt guapa i sempre va molt ben vestida (es modista i es fa ella els vestits) i pintada (potser sigui per això, perquè al pare no li agrada que la mare es pinti). Més avall hi ha el del Casimiro i a l’altre xanfra el bar del Miquel i la Teresina. Poc desprès s’omple de canalla que corrents es distribueixen per les diferents escoles del barri. L’avi Joan baixa a la carboneria, perquè l’avia s’ha quedat sense carbó d’alzina per encendre la cuina i allà xarra que xarraràs amb el senyor Miquel, que sempre m’espanta amb la seva cara negre i els seus ulls d’un blanc immaculat.

A la merceria de la Conxita i han cabdells de fils de mil colors: per cosir a maquina, per bordar, per fer ganxet… i cabdells de llana gruixuda per teixir bufandes i jerseis. També milers de botons, vetes amples i estretes, agulles per cosir a mà, agulles per cosir amb la maquina, agulles per bordar, agulles imperdibles, agulles de cap i agulles de fer mitja. A l’aparador te costureros de fusta folrats de tela, coixins per fer puntes de coixí, mocadors de senyora de senyor i de cadet, llisos, estampats amb flors i blancs amb sanefes de colors, bosses de pa i mantellines blanques i negres. Més avall tocant a la plaça de la Vila hi ha la farmàcia i el senyor Joan que és el sabater, el forn del Agustí i el colmado de l’Amadeu que fa competència al colmado del Pere que està una mica més amunt i que els diumenges el matí obra la botiga d’estranquis perquè les mestresses de casa que treballen tots els dies de la setmana puguin anar a comprar els queviures que s’han oblidat a la plaça del mercat.

A l’altre vorera està la lleteria amb l’estable al costat ple de vaques. També hi viu la Rosita la peixatera que te una parada al mercat, l’escola dels caganers -on van els fills petits dels treballadors i treballadores del carrer i dels seus voltants-, i els safareigs públics on les dones que no tenen safareig a casa van a fer la bogada i la fabrica que cada any per Nadal regala queviures (lots de Nadal) als seus treballadors que formen una gran  filera davant la portalada. Una mica més avall, a la plaça de la Vila, tal com el seu nom indica hi ha Ca la Vila o l’Ajuntament, però en aquells anys no era aquesta la seva funció. Hi havia una oficina de correus, un ambulatori, una guarnició de guàrdia urbana, uns calabossos i unes oficines de l’administració. Davant hi ha l’Escola Cases, en un edifici que a mi de petita em semblava un castell i on nomes podien entrar les nenes amb “recomanació” i just davant de l’escola una gran avinguda que li deien de Jose Antonio Primo de Ribera, sense asfaltar, de terra i matolls, perquè era la frontera entre el barri obrer i el barri industrial. Aquí començaven les grans fabriques tèxtils fins el Poblenou, tocant a mar i a ma dreta la Hispano Olivetti, una gran fàbrica on com ja deveu suposar es fabricaven les maquines d’escriure que omplien les oficines i despatxos de la ciutat, una fàbrica model en aquella època. Tenia unes instal.lacions per els seus treballadors úniques en aquella època: menjadors amb cuina pròpia, piscines, vestuaris, pista de tenis, uns jardins per gaudir de la vegetació amb el seu estanc ple de carpes dorades i una guarderia  per els fills i filles dels treballadors. I per acabar el recorregut per el meu carrer anirem fins la platja agafant La Catalana, un petit bus que fa el recorregut entre la plaça del mercat del Clot, travessa els Quatre Cantons i baixa per la Rambla de Poblenou fins el fina, al costat mateix del mur que separa les vies del tren que donen a la platja, però aquest ja no es el meu barri.